Gregorio Parra

Crec que ja ho he dit en algun meme: un dels efectes col·laterals d’haver iniciat l’aventura blocaire, ha estat el deixar d’enviar cartes a les seccions de Cartes al Director dels diaris; bàsicament La Vanguardia, el Periódico, l’Avui i el Punt. En general no em puc queixar, doncs he tingut la satisfacció de veure publicades la majoria de cartes enviades. El que no he descobert mai, però, han estat els criteris utilitzats per a la seva publicació, doncs cartes que estava convençut que publicarien, mai les van publicar i d’altres de les que no confiava la seva publicació, sí eren publicades.

[@more@]

M`ha quedat, però, una assignatura pendent. Una carta enviada moltes vegades i redactada de diverses maneres. No hi ha hagut manera que me’n publiquéssim una en la que criticava al comentarista d’atletisme de TVE, l’ inefable Gregorio Parra. Ho he intentat moltes vegades però ha estat impossible. Em vaig donar per vençut i després ja va venir l’apassionant món dels blocs. Apassionant món on no m’hi imagino molts aficionats a l’atletisme, però per pocs que n’hi hagin segur que ja saben de qui parlo. El comentarista de la veu insofrible, farfallós, saberut, perdonavides i disglòssic. “Expert” en atletisme que ha sobreviscut als governs del Suàrez, del Calvo-Sotelo, del Felipe González, del Aznar i del Zapatero i segueix farfallejant i equivocant-se. No sé quin és el secret d’aquest home que fins i tot ha aconseguit que les meves humils cartes al Director no hagin estat publicades.

Recordo aquest Parra de les Olimpíades de Los Angeles, on era l’encarregat de retransmetre la Marató que va guanyar el magnífic fondista portugués Carlos Lopes i on el comentarista Parra es va passar gairebé tota la cursa despotricant de la realització televisiva americana acusant-los de fer la prova en diferit! Pobre Parra, havia confós el fet que la televisió americana enfoqués excessivament al favorit atleta nord-americà Salazar, en que la prova era en diferit. Quan se’n va adonar, va ser incapaç de demanar disculpes.

No recordava l’afer de les cartes ni el comentarista Parra, doncs ja fa temps que el tema de l’esport en general, i de l’atletisme en particular, el tinc bastant abandonat; però veient les imatges, millor dit, sentint la veu del Gregorio Parra a la marató dels darrers campionats d’Europa, hi he tornat a pensar; i aprofitant un altre efecte col·lateral (positiu) del bloc, on no haig de demanar permís per publicar, aprofito per penjar la meva opinió sobre aquest comentarista que ja hauria d’haver estat acomiadat, sense indemnització, l’any de les Olimpíades de los Angeles.

Prometo fer un post homenatge al director de TVE que sigui capaç de carregar-se, d’una puta vegada i abans no es jubili, a l’expert que sempre s’equivoca,* l’inefable i disglòssic GREGORIO PARRA.

* Si cliques aquest enllaç, mira el perquè número 600



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Gregorio Parra

  1. karbeis diu:

    Juntament amb en Francesc Rosés, si us plau 😉

  2. Ricard diu:

    Fa temps que quan miro atletisme, trec la veu per no tenir que aguantar a l’insufrible.

  3. turrai diu:

    Karbeis
    Ai! el Rosés, després de tants anys i encara ens parla de
    llitres
    RicardJo també haig de treure el sò.

  4. No sé qui és aquest Gregorio, però et dono la raó en qüestionar els criteris que fan servir els diaris per publicar unes cartes o unes altres. Sempre m’ho he preguntat. Jo n’he enviades algunes al Segre, d’aquí de Lleida, i mai me n’han publicat cap. La meva teoria és que són massa llargues, o potser massa crítiques, però el cas és que en veig cada una publicada que dius: per què ho publiqueu això? quin interès té? Pel que fa al Gregorio Parra aquest i el que he llegit d’ell en el teu post, segurament té un “enchufe” de la òstia. Passa molt aixo a la tele. Bé, i a tot arreu, per desgràcia.

  5. turrai diu:

    Un dia hauré de fe un post sobre les múltiples teories que he imaginat per compendre els criteris de publicació de les Cartes al Director. Sempre m’havia fet mandra enviar físicament una carta als diaris, però quan vaig poder enviar-les via mail, la meva producció va augmentar considerablement, fins que amb el descobriment del bloc, viag deixar d’enviar cartes.
    Algunes pinzellades:
    -Els de la Vanguardia, mai m’han dit ni ase ni bèstia. Ho han publicat, o no, i res més.
    -Els del Punt, sempre m’han avisat del dia que ho publicarien i ho han complert religiosament.
    -Els del Periòdico, m’havien trucat alguna vegada per verificar si era jo i si la carta era certa, ja que es tractava d’un tema una mica “delicat”

    Quan he enviat mails, he tingut la sensació que, segons l’hora del dia que l’enviava, tenia més possibilitats de publicar-se o no.
    …..
    No sé si t’hi havies fixat que també soc de Lleida.

  6. Aquesta persona em recorda aquella altra, ínclit crític musical del encara més ínclit diari anomenat Las Provincias (Provincial Thimes pels iniciats). Més d’un cop va fer la crítica d’un concert que s’havia suspés, en el qual algun dels músics havia estat canviat o fins i tot de la peça que no corresponia al concert “criticat”. Per a més inri estava de profe al Conservatori Superior de Música i amb aquesta lassitud mediterrànea que sembla que cal acceptar fins i tot l’inacceptable, continuava amb el seu càrrec de “periodista”, i de profe…

  7. Ismael diu:

    Jo no em desanimaria i continuaria enviant cartes als diaris, sobretot d’alguns apunts punyents que acostumes a fer. No tenen perquè ser incompatibles.
    Pel que fa als criteris de publicació, no és tan misteriós. No s’admeten crítiques a segons què ni a qui, i més segons el grup del diari. Jo també he estat víctima del silenci, incloent els dos pimers diaris que menciones, quan vaig voler comunicar que en una “clínica privada de la part alta de Barcelona” gairebé em treuen la vida per manca de professionalitat i alhora voler agraïr a l’Hospital Clínic que em solucionessin allò que els altres van desfer i em salvessin la vida. Ho vaig escriure de diferents maneres; només fent constar els fets. Però sé pels “missatges” dels advocats que darrere el nom de Teknon hi ha molts interessos.

  8. turrai diu:

    Teknon!
    Això són “palabras mayores”

Els comentaris estan tancats.